Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dissabte, 5 d’agost de 2017

Punt i a part

Dissabte 5 d'agost. La temporada 16-17 està a punt d'acabar pitjor que el rosari de l'Aurora. Ha estat una de les temporades més agres de les que recordo. Una primera part plena d'objectius no complerts, i una segona part buida d'objectius a la recerca d'una autenticitat que no acaba de sortir.

I senyors i senyores si porto ensopegant amb la mateixa pedra més vegades que Bill Murray a Atrapat en el temps, potser va sent hora de plegar veles i fer via a cap a una altra banda.

Hi ha un moment a la vida que sempre m'ha facinat per la seva càrrega simbòlica. És l'inici d'una partida de billar. Totes allà. Ben posades. No saps si a llises o ratllades. Un instant. Un cop. La bola blanca surt catapultada. Impacte. S'atura de cop i transmet l'energia a la resta de boles que al seu torn, surten disparades. I la primera que entra, marca el destí. Llises o ratllades. És igual. L'important és que o són llises, o són ratllades. Però són.

Doncs així estic. Amb ganes de fotra-li un bon revés a la bola blanca i prendre part d'alguna cosa.

I per començar cal trencar la posició uniforma de partida (allò que tantes vegades he anomenat revulsius). M'he desapuntat del gimnàs. Ja no tinc gimnàs, ni piscina, ni sala d'spinning. Mesos enrere em vaig desapuntar del Club (després de 25 anys de soci!) i ara em desvinculo del baix Llobregat i el PELL de Cornellà; escenari de grans entrenaments. Em desvinculo com abans ho havia estat el barri de Gràcia i el seu Europolis. Tot té un final.

Cop d'efecte que m'obligarà (de ben segur) a canviar coses. I m'he apuntat a un postgrau. Això vol dir menys temps. I què? Fer coses perquè passin coses. Aquest és el meu lema. I tinc ganes de provar de sortir a córrer amb el grup de muntanya de l'UES. I continuar amb el repte dels 100 cims.

A priori res fa pensar que la 17-18 sigui una gran temporada. Però estic convençut que no serà així. Faré el postgrau. I rebentaré el crono com fa temps que porto entre seia i seia. I superaré la lesió. I tal dia farà un any. I si Déu vol, tornaré a ser al gimnàs a punt per pujar amb el Paco a Sant Ramon. Som-hi!