Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dimarts, 14 de març de 2017

Marató de Barcelona. Cinquè i últim KO

Punt i final a la primera part de la temporada. Només he aconseguit millorar una marca. La de 30 quilòmetres. Un rècord personal per la mínima (34 segons menys que l'any passat) que ni tant sols entrava en les travesses de marques a millorar (5, 10, mitja i marató).

Si m'he adonat d'alguna cosa aquest any, és que rebaixar les marques no és un repte menor. Vol constància i dedicació. I he intentat fer-ho al màxim. Però unes angines per Nadal, i unes altres fa tot just 15 dies, m'han deixat al llit obligant-me a aturar els entrenaments. La part positiva de tot plegat, és que he perdut 5kg. Però han estat dues aturades que han fet difícil l'objectiu.

Respecte la marató de diumenge vaig punxar al quilòmetre 25. Partia amb molèsties a la planta del peu esquerre i això va fer que poc a poc se m'anés carregant la cama dreta. En concret, el genoll, en forma de tendinitis. Va ser horrorós. Al 36 em queien les llàgrimes de dolor...

La primera meitat de la prova va anar molt bé. Vaig creuar els 21 amb 1h51', i malgrat les molèsties del peu em sentia prou bé. Devorava quilòmetre a quilòmetre i veia factible l'objectiu de baixar les 3 hores 42 minuts i 9 segons de l'any passat.

Amb el Jordi i el Sebas a la sortida.


La realitat va arribar al final de la Meridiana. De sobre el genoll dret va començar a fer la guitza carregant-se poc a poc. A la recta del General Prim notava que alguna cosa estava fallant, i va ser a la Diagonal quan vaig haver de parar.

A partir d'aquí vaig tirar d'avituallament en avituallament. Dels pares al Marc, la Myriam i la Júlia. I d'ells a l'Esteve. I de l'Esteve a l'Anna i el Bernat. En cada trobada aprofitava per parar uns segons, compartir sensacions i agafar aire. El fet de no caminar massa va fer que no se'm fes tant pesada com altres vegades.

Al final, vaig tirar més de cap que de cames. Saber que m'estàveu esperant (Anna i Bernat), va fer que tingués un motiu per arribar somrient com sempre...

Al quilòmetre 41.
A l'arribada de la cursa.
Moltíssimes gràcies Esteve per venir (espero algun dia tornar a fer una marató plegats!). I moltíssimes gràcies família per ser-hi un any més. Ara toca reposar, agafar forces i començar a pensar en la segona part de la temporada.

1 comentari:

Roger Baldomà i Leiva ha dit...

animal!

I ara com estàs? T'has recuperat de la tendinitis? A mi em va costar molt.