Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

diumenge, 6 de novembre de 2016

Crònica Marató de muntanya de Sant Llorenç

He fet poques curses de muntanya, però la sensació al acabar ha estat sempre la mateixa. Això de la muntanya és molt dur. Segurament per la falta d'entrenament específic. Entrenar per una cursa de muntanya no és sortir a córrer al camí ral del costat de casa. Entrenar per una cursa de muntanya és trepitjar la muntanya amb totes i cada una de les pedres que la composen.

Eren quarts de 12 de la nit. Dissabte 29 d'octubre. Canvi d'hora però tant i fa perquè en guanyem una. De totes maneres he deixat 3 despertadors preparats. No em puc adormir. Tampoc puc dormir. Cosa estranya en mi. No recordo la última vegada que alguna cursa em va treure el son. Sé que demà serà un dia difícil. Un dia dur. I tinc clar que si he d'abandonar, abandonaré. Però lluitaré, eh? Porto setmanes entrenament i crec que puc fer-ho. De fet, els 30km del Puig de la Creu em van anar prou bé. Però és la primera marató de muntanya, clar. No puc dormir. Preguntes i respostes no em deixen dormir.

Sona el despertador. Finalment em vaig poder adormir. Es d'hora i estic nerviós. Esmorzo una peça de fruita i un cafè. Faig una dutxa ràpida. I a quarts de 7 ja sóc dalt del cotxe camí de Sant Llorenç Savall. Ha arribat el dia.

Hem quedat amb el Curry i el Sebas mitja hora abans de la sortida. Recullo el dorsal. Veig que no arriben. Espero. Finalment, 10 minuts abans de la sortida arriben corrent. Se'ls ha tirat el temps a sobre. Ens saludem ràpid per no perdre temps. I a les 8 prenem el tret de sortida de la 22ª Marató de Muntanya de Sant Llorenç.

El primer tram anem els 3. Tot i córrer relaxat es nota que hi ha tensió. Anem 1er, 2on i 3er de l'Slug Out i avui hi ha en joc molts punts. Qui guanyi es posarà primer. Jo vaig tercer i sé que no tinc res a fer. L'objectiu és acabar. El Curry, que va primer, l'any passat va fer 5 hores i el Sebas, que és segon, porta un final de temporada excel·lent. No tinc res a fer. Estan molt forts.


Anem apretant-nos com qui no vol la cosa. Ara tu. Ara jo. De tant en quant jo també ensenyo les dents, però poc hi tinc a fer. Enfilem Era ventosa. Anem en fila índia gairebé grimpant per una paret. És brutal. No portem ni d'10 quilòmetres i tinc els isquios destrossats. Un cop dalt, el Sebas apreta i jo segueixo. Seguim pujant fins al primer avituallament. Faig valer que porto aigua i no paro. Però durarà poc el primer lloc. A la baixada, altra cop fila índia i m'atrapen. Els corriols són força tècnics i obliguen a parar.

Arribem el Marquet de les roques. Aquest cop si que paro. Espero que acabin l'avituallament i comencem la pujada. És molt llarga. Una paret pràcticament recta. Però la conec, i això juga al meu favor. Em poso primer i començo a tirar. Segueixo al de davant mentre es despengen aquell parell. Tiro fort. És l'únic punt que conec i puc apretar. Arribo a dalt, al coll d'Eres, i no em segueixen. Faig l'avituallament i tiro. Sé que tard o d'hora m'atraparan. Per tant, que sigui més tard que d'hora i continuo tirant fort. Estic al control 4.


Arribo a la Mola. Estic fos. Portem 19 quilòmetres i ja no puc més. Ja no tinc isquios. M'aferro a unes "txutxes" que hi ha a l'avituallament. No ho he fet mai, però em venen de gust. Qualsevol cosa m'anirà bé per fer pujar la moral. Visca el sucre. No venen. Enfilo recta avall.



El dolor a la baixada és insuportable. Noto com s'esguerra la pell i se'm fan dues ampolles gegants als talons. M'és igual. Baixo fletxat amb la vista fixada a Matadepera. No vull que m'atrapin i estic segur que els tinc darrere.

Arribem a baix i el contrast entre la baixada i la pista forestal m'ensorra. Em poso a caminar. Estem sobre el 22. I no puc més. Encara no sé com, m'enganxo al de davant i tiro fins al 30.

Allà sé que probablement hi haurà l'Anna i el Bernat. Exacte. Hi són. Grata alegria. M'emociono al veure'ls. Paro. Però no massa estona perquè sé que els tinc darrere. Estan al caure i hi ha molts punt en joc. Porto masses hores d'esforç perquè m'atrapin ara. Faig un petonàs a l'Anna i el Bernat, i segueixo corrent.

Del 30 al 42 no s'acaba mai. El dolor és insuportable. I les pujades i les baixades també. De fet, ja no sé què és pitjor: si pujar, baixar o tirar pla. Res em satisfà. Intercalo caminar i córrer. Tampoc m'avança ningú. És l'únic referent per saber que segurament si aquell parell són darrere, tampoc passaran xiulant la marsellesa.

Un error en l'últim control fa que els dos últims quilòmetres es facin una eternitat. En qualsevol cas estem ja a pista forestal i em donen aire per mirar enrere i veure que no em segueixen. Ho aprofito per caminar.

Arribo a Sant Llorenç 5 hores i 42 minuts després d'haver pres la sortida. L'he acabat. El patiment m'ha fet perdre de vista els meus temors inicials. Ara si, l'he acabat. Primera marató de muntanya acabada. Em sento molt feliç.


40 minuts després arriba el Curry. Porta patint rampes dels del 14. Des del coll d'Eres. M'explica que ha estat una penitència arribar. El Sebas ha abandonat al 30 per culpa d'un genoll.

He fet poques curses de muntanya, però la sensació al acabar ha estat sempre la mateixa. Això de la muntanya és molt dur.

1 comentari:

David Bonilla ha dit...

Moltes felicitats Jordi!!!

Ets un crack!!!