Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

diumenge, 14 d’agost de 2016

Crònica Ironcat

Han hagut de passar prop de tres mesos i unes vacances perquè trobés una estona per fer la crònica de l'Ironcat, i tot i així són les 6 del matí d’un diumenge...

Abril, maig, juny i juliol no han estat uns mesos fàcils. Mica en mica s’acostaven m’ho repetia una i altra vegada. Com aquell que es repeteix un mantre. “S’acosta la tempesta perfecte: trasllat de pis, canvi de feina i Ironcat”. I així ha estat. La mateixa setmana de la cursa estava traslladant caixes, passejant pels passadissos d’uns magatzems suecs comprant mobles de noms impronunciables, i em llevava a quarts de 5 del matí no per entrenar, com havia vingut fent setmanes enrere, sinó per contestar correus feina urgents.

Han estat quatre mesos de bojos. Me n’he sortit, sí. Però no era el desenllaç que esperava per tot una temporada d’esforç i dedicació...

Eren les 6 del matí que em llevava. Dissabte 28 de maig de 2016. El meu aniversari. 35 anys. De petit em preguntava on seria quan tingués 30 anys i ja hi sóc. L’Anna i el Bernat dormen. I els pares, el Marc, la Myriam i la Júlia també.
Em dutxo i esmorzo un cafè i un vol de fruita, i ja sóc llest per enfilar carrer avall cap a la línia de sortida. És lleva el pare. Em felicita i em desitja sort mentre immortalitza el moment.
Camino vora el mar i m’aturo al banc on ens vam fer la última fotografia plegats. Respiro fons. Tinc la sensació d’estar parlant amb tu.
Minuts més tard arribo a la zona de transició. Saludo el Ramon i la Francina. El Miki també. Ara si, ha arribat al dia. Preparo la bicicleta. Repasso una i altra vegada la sortida de l’aigua i l’arribada de la bicicleta. Sembla que hi és tot. Agafo els trastos i me’n vaig cap a l’arc de sortida. Són les 7 del matí.

Mentre m’estic posant el neoprè arriba el pare. Discretament immortalitza de nou el moment. Intercanviem quatre paraules. Ens abracem i baixo a la platja a fer una remullada. Minuts més tard comença la dotzena edició de l’Ironcat – Copa de les nacions.


L’aigua no és tant freda com podia esperar. Amb quatre braçades em situo al marge esquerra i nedo tranquil·lament lluny de la multitud. Som prop de 300 participants. Completo els 3.800 metres amb 1 hora 6 minuts 45 segons. 37 segons menys que fa 4 anys. Surto de l’aigua i veig la mare. Ella no em veu. La crido.

He nedat amb l’equipació completa de manera que canviar-me és tant fàcil com treure’m el neoprè, calçar-me les sabates, posar-me el casc, i empastifar-me de crema solar. Minuts més tard sóc dalt de la bicicleta. Per davant 180 quilòmetres. Unes 6 hores pedalant sense parar.


M’ho agafo amb ganes. Organitzo una estratègia similar a la de fa 4 anys. Primera i segona volta per concentrar-me. Tercera i cinquena per menjar alguna cosa. I quarta i sisena per tirar. Cada volta és una hora.
Pedalo amb la mirada fixada al comptaquilòmetres. Sé que he d’anar per sobre els 30 quilòmetres hora. Completo la primera i segona volta sol, i a la tercera veig la claca al complet. Són quarts de dotze. El sol comença a cremar i tot hi haver completat la meitat del tram de bicicleta, les forces comencen a fallar. S’alça el vent i cada cop costa més mantenir el comptaquilòmetres a 30 per hora. Per davant, encara queden més de 7 hores de cursa (2 dalt de la bicicleta i 5 més corrent...)

La cinquena i sisena volta es fan llargues. D’anada el vent de cara em fa baixar a 26 i 27, mentre que de tornada no passo dels 30 o 31. Estic perdent temps al mateix temps que les forces fallen. Estic sorprès i fins i tot un pèl decebut amb mi mateix, perquè el tram de la bicicleta el porto molt millor del què m’està sortint. Crec que estic pagant la rauxa de mobles suecs de noms impronunciables i els correus urgents dels últims dies. No es pot ser a missa i repicant.

Tot i així no em dono per vençut i completo el tram de bicicleta 6 hores, 8 minuts i 45 segons (11 minuts més que fa 4 anys). Poso el peu a terra al mateix temps que saludo a la família. Tenir-los allà és molt gratificant. Resumeixo el meu patiment amb un “Ufff que dur” i un somriure. No hi ha temps per gaire més. Amb poc més 2 dos minuts deixo la bicicleta, em calço les sabates de córrer i m’empastifo un cop més de crema solar.


Començo a córrer i em sento bé. Em vull sentir bé. Però les forces són les que són i 3 o 4 quilòmetres més tard m’adono que un cop més serà una marató d’aquelles de combinar caminar i córrer. Em fot. Em fot moltíssim. M’he preparat molts mesos a consciència per fer un bon tercer tram corrents. He fet entrenaments de 4, 5 i 6 hores per afrontar aquest moment. Però no puc. El desgast de les dues últimes voltes sueques en bicicleta m’estan passant factura i les forces són les que són.

Passo sol i com puc el disgust i la frustració. Porto 1 hora corrent. Encara em queden més de 4 hores de cursa i o bé busco una motivació, o això no ho acabaré ni amb pintura. Són les 3 de la tarda i la família ha marxat a dinar. Tiro com puc. A estones caminant. A estones corrent. Novament he dividit la cursa en voltes i ara ja no penso amb el final sinó en arribar a la mitja marató.
Passat la línia de l’equador, em trobo l’Anna i el pare. He estat 2 hores corrent sol. Aprofito per fer una parada llarga. Miro l’Anna i les úniques paraules que em surten són “Ufff no recordava que era tant dur”. No recordo si vaig somriure; només que m’anima. Sort en tinc. I em torno a posar a córrer.


Pas a pas completo els 42 quilòmetres 195 metres de la marató amb 4 hores, 52 minuts i 52 segons.9 minuts i 32 segons menys que fa 4 anys.

Els últims quilòmetres són molt especials. La gent t’anima i comparteix amb tu l’alegria i l’emoció de completar una prova com aquesta. Aprofito per fer un repàs de com ha anat el dia, de com ha anat la temporada, i molt especialment d’on sóc avui que faig 35 anys. També tinc un record molt especial per tu company, i d’aquell banc on ens vam fer la última fotografia...


Sense gaire temps per res més, creuo la línia d’arribada 12 hores 15 minuts i 22 segons després d’haver començat. 1 minut i 1 segon més que fa 4 anys. De fet, ja fa estona que el resultat tant i fa. Sóc feliç. Molt feliç. I allà hi ha la família amb qui compartir-ho. M’abraço a l’Anna i continc les llàgrimes per no desfer-me. Ara si, ho he aconseguit!




Gràcies família un cop més per ser-hi. Gràcies també amics pels missatges de suport, els comentaris i els m’agrada a les xarxes socials.

5 comentaris:

Roger Baldomà i Leiva ha dit...

Ufff, fins i tot jo he patit. Molt bona feina i gràcies per ajudar als altres :-)

Sergi Asensio ha dit...

Ets tot un exemple d'esforç! Moltes felicitats crac! Una abraçada.

Jordi López ha dit...

Altra vegada una màquina! Per quan la pròxima????? Jajajaja! Enveja sana!

Toni Sanz ha dit...

Molt emocionant Jordi, patia per tu a mwsura q llegia, estàs on fire i fet un supermachine!!!estic convençut q ningú seria capaç de fer un ironcat ran bó després de les setmanes q vas tenir...ets una llegenda per nosaltres i ara toca celebrar.ho i gaudir.ho!!!salut campió!!!

Paco Palomino ha dit...

He pogut veure de primera mà el teu esforç en la preparació d'aquesta gesta. Des del moment en que feies aquests esforços, ja ho tenies guanyat. No tinc dubtes. Els temps i les marques, per a les persones no professionals, són secundaris i no reflecteixen el que hi ha al darrera. Molt emocionant, també, la lectura del teu post. Enhorabona novament!!! Molt gran el que has tingut el valor d'enfrontar. Fins aviat!!