Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dijous, 26 de maig de 2016

Punt i final

GRÀCIES FAMÍLIA

Després de cada repte de llarga distància sempre m'he preguntat el mateix, i ara què? I la resposta sempre ha estat la mateixa, farcida d'alguna que altra reflexió de tot plegat. Però aquesta vegades és diferent. Dies abans de fer la prova sé del cert que és l’última; un punt i final -com a mínim- per molt de temps. Òbviament no de la meva vinculació amb l'esport, però si de la llarga distància.

Aquesta vegada preparar-me per la prova ha ultrapassat tots el límits; si fins ara ho havia vist com una forma d’apropar-me a uns valors en els que crec, aquesta vegada s’ha convertit en una religió; en aquell dogma de fe pel qual et lleves cada dia a les 5 de la matinada per anar a entrenar. Alguns dies abans i tot.

Ha estat dur. Molt dur. Fins i tot, en alguns moments massa dur. Hauran estat un total de 30 setmanes. Més de 100km nedant. 2.350 en bicicleta i 1.300 corrent. Unes xifres impensables per un aficionat con jo. Unes xifres com mai abans havia vist; com mai abans havia somiat. Vaig decidir prendre-m’ho seriosament i m’ho he pres seriosament. Però ha estat dur. Massa dur.

En molts moments he hagut de renunciar a estar amb la família; una família, Anna i Bernat, que estimo més cada dia i que masses vegades m’he hagut de conformar a veure’us 2 o 3 hores al dia. Gràcies per la paciència. Gràcies també pares i sogres per la comprensió. Sé que és fàcil pensar que córrer és banal, que entrenant menys també ho aconseguiria. I he vist amb impotència com us heu hagut de sacrificar perquè jo pogués anar a entrenar. Em falten paraules per agrair-vos tot el què heu fet per mi. Per tots els tuppers, cangurs, rentadores i planxes, per tots els viatges amunt i avall. Podeu donar per suposat que el primer que pensaré dissabte a les 7 del matí quan arrenqui a córrer serà que sóc aquí gràcies a tots vosaltres; i el primer que pensaré quan creui la línia d'arribada a les 7 de la tarda serà -encara amb més força- que he arribat fins aquí gràcies a vosaltres.


TROBANT-TE A FALTAR

Des de que vas marxar ara fa 2 anys he omplert el meu dia a dia de coses per no pensar. Per no afrontar la realitat. Per no voler sentir que ja no hi ets. El Kilòmetre Solidari, el llibre, la ràdio, les partides de botifarra. Tot per mantenir-me ocupat. Tot per no pensar. Però entrenar m'ha fet tocar de peus a terra. Hores i hores sol dalt de la bicicleta pedalejant m'ha arrencat les llàgrimes que abans m'havia negat. No saps com et trobo a faltar; no saps quantes vegades he imaginat que t'explico com van les coses, que parlem de política, que et presento el meu fill.

L'Ampolla té un significat especial per nosaltres. És on vam estar de cap de setmana 2 dies abans que comences tot plegat. L'última entrada al teu bloc de viatges; l'última entrada abans que s'aturés el temps. No saps com et trobo a faltar...

Aquests darrers mesos he pedalajat una i altra vegada cada cop amb més intensitat per trobar aquell espai en que em fes sentir un pèl més aprop teu; he pedalat amb ràbia i impotència fins a saltar-me les llàgrimes. Un dogma de fe pel qual ha valgut la pena llevar-se cada dia a les 5 del matí.

Cada pedalada. Cada pas. Cada bateg del meu cor dissabte serà per tu.

A vegades ens en sortim.