Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dijous, 28 de gener de 2016

Crònica mitja marató La Llanera Trail 2016

Diumenge 24 de febrer de 2016. Arrenca el dia amb un coi de boira humida que poc o gens convida a córrer. Són les 8 del matí. Ja se sap que la il·lusió mou muntanyes i quinze minuts més tard surto de casa amb la sensació que avui pot ser un gran dia. He esmorzat poc, un cafè i una peça de fruita; no sóc de menjar massa abans de córrer.

Trotant Via Massagué avall em trobo la gent de l'organització acabant de col·locar les tanques. Ens saludem com si ens coneguéssim de tota la vida; fins i tot, un agosarat em deixa anar un "¡Animal! ¿Dónde vas así con tanto frío?". Efectivament, el dia és humit, fa fred i vaig amb calça-i-màniga curta; no sóc de menjar massa ni abrigar-me més del compte.

Arribo a la plaça Dr. Robert. Allà ens trobem amb el David, el Bonilla i més tard arribarà l'Álex i el Franc Lluís. Ja hi som tots. Intercanviem quatre impressions; les justes per adonar-nos que el comú denominador és la il·lusió i els nervis. Comença la primera cursa de muntanya de Sabadell, La Llanera Trail.

El David, el Bonilla, l'Álex, el Franc Lluís i jo.

El primer tram és un vell conegut; la baixada al riu. Un cop allà comença la festa. 7 quilòmetres de pujades i baixades per la Serra de Sant Iscle direcció a Pedra-Santa. El David imposa un ritme alt. El Franc Lluís i l'Álex el segueixen. El Bonilla s'ha despenjat. Les passo putes. Tant és així, que en una de les pujades em quedo enrere. Temo ser el següent. No puc més. No hem fet ni un terç de cursa i estic esgotat! És aquell moment en que saps de sobres que s’ha d’anar de menys a més i et preguntes què coi fots ofegat a la primera de canvi. Tant se val. Tiro. Sé que si se m’escapen baixaré la guàrdia i no vull perdre’ls de vista...

Aprofito un tram pla del camí vell per atrapar al David i poc després ens reagrupem amb la resta. L’última pujada és en forma de ziga-zaga. Una d’aquelles llargues que les veus venir. Mare meva. Ara és en Franc Lluís qui es posa el capdavant com el ciclista que s'escapa del grup.

Arribem a l’equador de la cursa. El punt més alt, el quilometre 10. Sense temps per agafar aire ensopeguem amb un baixada de vertigen. Tinc por. Deixo anar un crit i començo a gambar com un animal sortejant les pedres. En Franc Lluís s’ha quedat a l’avituallament fent hores extres, doncs s’havia compromès a cobrir la cursa per Ràdio Sabadell. Ara som en David i jo qui comencem a tirar sense perdó. L'Álex fa estona que s'ha quedat enrere. Creuem el 12.

De sobte ens trobem el Gerard amb bicicleta cridant “Última pujada!”. Estem esgotats però contents de sentir-lo. Ja som al 14. Tirem per convicció, i un cop dalt comencem a esprintar com si faltessin dues cantonades per arribar. És increïble. Encara falten 7 quilòmetres i quan més cardats estem ens posem a córrer per sota a 5. Són aquests petits moments els que m'omplen de felicitat...

Tirem just. Colze a colze. Frec a frec. Arribem al riu i em sento amb forces per ensenyar-li la poteta. L’apreto. Es posa rere meu. Sento que l’estiro però minuts més tard descobriré que és una falsa il·lusió... s’està reservant per la última pujada. Com puc ser tant il·lús? Sempre em passa igual! Arribem a la pujada i -evidentment- em deixa enrere. Camino. No puc més. Se m’escapa. 10 metres. 15 metres. Gira la corba i ja no el veig. Em vinc avall. L’he perdut de vista...

Però no està tot perdut. Arribem dalt i el torno a veure. No està tant lluny com pensava... Apreto i de seguida ens trobem unes escales. Un, dos, tres graons. El faig de dos en dos. Sis, vuit, deu, dotze! Mare meva, no sé pas d’on trec les forces. Falten 2 quilòmetres i ho estem donant tot.


Arribem a la Via Massagué. Tornem a anar junts. Queden 500m. Veig l’Anna amb el Bernat i els pares. M'alegro de veure'ls. Creuem la línia d’arribada 1 hora 56 minuts 38 segons després d'haver començat. Posicions 98 i 99. Increïble.

El David i jo just abans de l'arribada.

Minuts després arribarà l'Álex, el Franc Lluís i, finalment, el Bonilla. Felicitats nois! Excel·lent cursa. Un 10 a l'organització i els voluntaris. Sense cap mena de dubte, La Llanera Trail s'ha fet un lloc al calendari de l'any vinent.

1 comentari:

David Bonilla ha dit...

Hola Jordi!!!

Molt bona la crònica. I felicitats pel temps que vas fer.
Va ser tot un luxe poder compartir amb vosaltres l'experiència.
A mi encara em queda molt per tal d'acoseguir seguir-vos el ritme, però seguiré entrenant per veure si a l'any que ve us puc seguir.

Una abraçada!!!