Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dimarts, 24 de setembre de 2013

Periostitis. Mitja de Sabadell. Matagalls-Montserrat

Altre cop amb l'ombra de la periostitis a sobre

A finals d'agost tornava de vacances amb més ganes que mai de deixar enrere una mala temporada, la 2012-2013; una temporada marcada per l'absència de reptes esportius, més enllà de fer la sisena Marató de Barcelona consecutiva i algun que altre cursa acabada. Tornava de vacances amb un informe mèdic sobre la taula amb una observació tant poc certa com difícil d'obviar per la tendència dels últims mesos: el sobre-pres. Tot comptat, l'escenari ideal per prendre'm-ho amb més ganes que mai; per treure'm la pols i engreixar la maquinària per rodar de nou. Però una vegada més, la sort no estarà de la meva part i quinze dies després d'arremangar-me les mànigues, apareixeria de nou la refotuda periostitis.

Mitja marató de Sabadell, tantes com edicions, i ja en van vuit!

La periostitis és fotuda; és fotuda però no impedeix sempre i quan no sobrepassis el límit del dolor clar, que aleshores pots fissurar l'os. Així doncs vaig parar en sec. Res de córrer, només bicicleta. Res de córrer fins el dia de la Mitja marató de Sabadell, clar. Òbviament, poc preparat però ser allà per vuitè any consecutiu és una sensació de "ser-hi un any més" que és difícil de descriure. Així doncs, 3 voltes. La primera per escalfar. Sé del cert que si escalfo bé, pots retardar el dolor considerablement. La segona per concentrar-me i entrar de ple a la cursa. La tercera, per fer tot el contrari, sense perdre la concentració, oblidar-me de la cursa i distriure'm amb estímuls exteriors. Entrada a meta amb 2 hores i 6 minuts, clavat a 6 el quilòmetre. Gràcies pares per ser-hi un cop més.

Matagalls-Montserrat, sense buscar-ho

Un objectiu atractiu, però a partir del moment en que vaig saber que el Marc no la podria fer per lesió, va deixar de ser un repte i va passar a ser un "ja veurem que no me la vull jugar". Amb l'Anna ens vam animar a fer-la, si més no, fins a Sant Llorenç. Així doncs, el dissabte 14 a les quatre i vint minuts de la tarda començàvem a caminar. Vam fer plegats fins a Sant Llorenç, la meitat. Allà vaig dubtar si seguir o no, però al final, fent cas a un comentari de l'Arnau, vaig decidir continuar.

Tenia la resta a una hora vista i no va ser fins a quarts de nou del matí, a Vacarisses, que vaig atrapar-los. Però va durar poc la companyia perquè a en Vinyas li va agafar una "pàjara" i em vaig quedar amb ell fins que el van venir a buscar. Finalment, a quarts de dotze reprenia la marxa direcció Montserrat. Altre cop sol no va ser fàcil, però les ganes d'arribar van poder amb tot.

Felicitats Anna per l'objectiu complert, felicitats a tu també Arnau per haver arribat a Sant Llorenç i gràcies pels ànims a l'hora de continuar; l'any que ve, Anna i Arnau l'acabem plegats. Felicitats i ànims Vinyas, ho vas tenir a tocar, però una indisposició et va jugar una mala passada; sé que no pararàs fins acabar-ho. I felicitats a la resta, López, Fernando i Bonilla per acabar-la. I un cop més, com de costum: mil gràcies pares per la logística i el suport no sé què faria sense vosaltres, i gràcies també a la resta per l'interès i les felicitacions.