Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dimecres, 20 de març de 2013

Crònica Marató de Barcelona

Diumenge 17 de març. A les 8:30 puntual començava la trenta-tresena edició de la Marató de Barcelona i 10 minuts després passàvem amb l'Esteve per l'arc de sortida; i és que aquest any, si bé és cert que no fèiem rècord de participants, també ho és que no érem pocs: 18.600 corredors i corredores.

Arribava tocat; tocat per la periostitis. Sense haver entrenat; tant sols 7 hores i mitja en els últims 2 mesos; tant sols 80 quilòmetres. Unes xifres més que insuficients per fer una marató, però les ganes (i la tossuderia!) mouen muntanyes.

Som-hi! Comencem a córrer. Els primers quilòmetres se'm fan molt llargs. Han canviat el recorregut i tinc la sensació de que hi ha més pujada que anys anteriors. A més, la baixada no la veig per enlloc. Passem els 10 primers quilòmetres amb 55 minuts. No està malament; no obstant, de seguida les forces comencen a minvar. Al 12 tinc la sensació d'estar al 20. I al 20 del 30; el mur. Creuem la mitja amb 1 hora i 56 minuts. Tampoc està gens malament; però tinc la sensació d'estar creuant en el pas de la mitja marató, el mur. Tant és així que vull parar. No obstant continuem. Al quilòmetre 23 veiem al Marc; ens anima i m'animo -mil gràcies guapo!-. Continuem, però al 25, l'Esteve, que s'havia mostrar serè durant tota l'estona, comença a queixar-se de l'esquena fins al punt que decidim parar. De fet, si no m'ho hagués dit ell, li hauria dit jo. Ja no puc més. Estem al 25 però tinc la sensació d'estar passant el quilòmetre 30. Parem i arrenquem. Parem i arrenquem. Ara si, passem el 30. Continuem. Parem i arrenquem. Parem i arrenquem. Quilòmetre rere quilòmetre. Al 35 veig al Dani. Intercanviem unes paraules i continuem. Fa mesos que no el veia. Parem i arrenquem. Al 36 veig l'Anna, que m'ha vingut a veure -mil gràcies a tu també guapa!-. Al 39 ens espera de nou el Marc i ens dona un últim alè per pujar el Paral·lel. Estic destrossat. No em sento esgotat; sinó literalment des-tros-sat. Tiro a batzegades. Amb dolor. Fa massa estona que parem i arrenquem. Se'm fa molt dur. Al cap de 4 hores, 28 minuts i 9 segons, creuem amb l'Esteve l'arc d'arribada. De cop, emergeix una sensació immensa de felicitat; una sensació que es veu truncada segons després a l'adonar-me que al costat de la línia d'arribada estan reanimant algú. Tanco els ulls i em surt un "ànims". Intento aïllar aquest fet. Ens abracem amb l'Esteve. Ho hem aconseguit!