18 de febrer de 2013

El ressorgir de l'au Fènix


Cop de puny sobre la taula.

El propòsit d'aquesta primera part de la temporada era reduir la marxa i resulta que sento que estic abandonant el vehicle sencer al boral de l'autopista amb un cartell d'Avariat, disculpin les molèsties. I cop de puny no perquè el paisatge no sigui bonic -que ho és i molt!- sinó perquè no és  la meva intenció de cap de les maneres...

Fins a finals d'any, tot i no acabar de posar-m'hi del tot, el volum d'entrenaments, la intensitat i els resultats, han estat prou bons; ara bé, ha estat arrencar l'últim full del calendari i començar la decadència.

A més, ho sento però els regals de reis no m'agraden: no necessitava uns quilets de més i encara menys una periostitis. Per tant, amb calma però sense treva, tots dos van fora!

La reflexió.

És curiós veure com ha anat desapareixent poc a poc el "Leitmotiv" d'una colla d'anys i no l'he trobat a faltar... Sorprèn perquè és el que he estat fent de forma reiterada setmana rere setmana; i sorprèn també perquè sovint molta gent que m'envolta es manifesta addicta a l'esport i jo, no me'n sento pas.

No obstant això, el què si que trobo a faltar és l'estil de vida que em proporciona fer esport. Trobo a faltar aquell punt de rutina, de disciplina, de sacrifici diari. És potser això i no tant el fer esport en sí -que òbviament també-, el què em fa ressorgir i dir...

Som-hi doncs; objectiu: B de Banyoles. Ras i curt!