Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dimecres, 5 de desembre de 2012

No és fàcil

Sento que he estat els darrers anys de la meva vida embarcat en reptes que cada cop m'han suposat més i més esforç; mitges maratons, maratons senceres, triatlons de curta i llarga distància i travessies nedant. He llegit en llibres i revistes com preparar aquest dia; el dia en que després de mesos de treball, mesos d'esforços, es fa realitat aquest petit gran somni. Si, d'acord; fins aquí tot molt bé. No obstant, no he llegit enlloc què passa l'endemà; que passa el dia en que decideixes aturar la marxa i no superar-te més; el dia que decideixes que (de moment) ja n'hi ha prou.

No és fàcil. No m'està resultant gens fàcil. Acostumant a tirar com una mula de càrrega; una mula que carrega i carrega sense mirar més enllà del pam que té al davant, em trobo desconcertat. És cert que estic preparant la marató, i que els temps que m'he proposat pel camí suposen un nou repte, però també ho és que porto tantes maratons com dies té la setmana, i que a diferència d'anys anteriors ja no és res nou per mi.

He estat unes setmanes que em sentia esgotat; que sentia que el cos no responia. He dubtat. He dubtat molt. I m'he sentit frustrat. Com explicava a l'entrada Tot va començar camí de Santiago de Compostel·la des de sempre que li he volgut donar un sentit en forma de camí. I el cert és que aquest camí ha arribat al seu final i ara se n'obra un de nou. Un de nou que manca de noms i cognoms; que se li ajunta el fet que he decidit també posar fi a la carrera psicologia i que, per tant, per primer cop en 31 anys em desvinculo del món acadèmic.

Tot plegat em costa. Sense objectius per partida doble i amb un futur tant incert com els temps que estem vivint, cal aixecar el cap i ser capaç d'entreveure el camí més enllà de a boira baixa.

Però m'il·lusiona. Tenir temps per gaudir del temps m'il·lusiona. Desconec si és un repte, però aquest buit em genera ganes i més ganes de viure. Crec que li estic donant la volta a tal desconcert i el què veig, m'agrada!

Sempre he tingut por que voler-me embarcar en reptes, ja fos dalt d'una bicicleta, nedant o estudiant, no estigués amagant un buit. Sempre he cregut que no, i he deixat que el camí em fes ser tal com sóc. I així ha estat: el camí m'ha fet com sóc. I ara sento aquest buit, i no em fa por.

2 comentaris:

Toni ha dit...

Vols que et doni una motivació extra? Aquest any t'acompanyo jo a la marató de Barcelona. Aquesta tarda t'envio un correu personal amb el pla d'entrenament que estic fent des de novembre i que necessita d'una repassada d'un mestre com tú!
Ànims Pi!

Toni

Jordi Sabadell ha dit...

Toni, crack, quina alegria! I tant, quan vulguis m'envies aquest correu... :)