Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dijous, 4 d’octubre de 2012

Nervis a flor de pell...

Dijous 4 d'octubre. Falten 48 hores per salpar a la mar i ja tinc els nervis a flor de pell. Des de dilluns que els nervis han anat guanyant terreny, i a diferència d'altres cops quan els nervis s'han traduït en motivació, aquest cop -mal em pesi- els nervis oloren a dubtes. La mar; la llarga distància; les onades; el vent; les corrents inesperades; la tempesta; la deshidratació o la hipotèrmia. Impossible deslliurar-se del cangueli que acompanya a tanta incertesa. I més encara perquè aquí, a diferència de les curses a peu o en bicicleta, no hi ha possibilitat de posar un peu a terra. A més a més, aquest cop no estem parlant d'una travessia de 15-30 minuts o 1 hora, sinó de -com a mínim- de 3 hores i mitja, amb la possibilitat de que es compliqui la travessa i arribin a ser 4 o 5 hores si la mar està esverada. 3 o 4 hores nedant amb lo capritxós que pot arribar a ser el mar... com no he d'estar nerviós! En fi. Siguem positius. De fet, necessito més que mai ser positiu ja que sense confiança en mi mateix i bones sensacions, de ben segur que no ho aconseguiré!

En les pròximes línies em disposo a divagar sobre la confiança, a partir de la pregunta: com confiar en un mateix davant d'un repte de llarga distància?

Punt u: havent entrenant; i he entrenat. Com així ho indica les gairebé 35 hores que he fet en les últimes 8 setmanes; fent un càlcul ràpid, uns 80km. Punt dos: estant en bon estat de forma; i ho estic. En aquestes darreres 8 setmanes he engreixat un parell de quilos, però crec responen més a un augment del volum muscular del tren superior que d'un increment de greix. Punt tres: fent entrenaments clau; i els he fet. Assolint el punt màxim fa dues setmanes, quan vaig nedar 7 km. Punt quatre: amb ganes; i hi són tot i que flaquegen una mica. No és que no tingui ganes de fer la prova, però d'una banda, tal i com escrivia al resum de la setmana passada, els últims entrenaments a mi se'm fan pesats, i de l'altra, desprès de 3 anys centrat en llarga distància, començo a sentir que necessito un descans. La llarga distància, és tremendament exigent! No obstant, les ganes hi són i estic segur que dissabte, quan estigui a primera línia de mar, em concentraré i sortiré a donar-ho tot. Darrer punt. I no menys important. Punt cinc: l'estratègia. Molt important visualitzar la cursa. I porto dies repassant tot es i cada una de les boies que marcaran el camí, de les embarcacions que ens trobarem, dels pobles, ports i espigons que passarem, i la orografia que forma les costes del Garraf. Tanco els ulls i em sento allí; tant, que de ben segur que quan i sigui em diré: "cony, si aquí és com si ja hi hagués estat".

Per anar acabant. Aquest cop, i tenint en compte tots el respecte que es mereix el mar, primaré la seguretat per davant de tot. La pròpia organització és conscient del risc que comporta un repte com aquest, doncs així ens ho ha fet saber. Ara bé, per mi, aquest cop, i més enllà de la confiança que hagi pogut descriure en el paràgraf anterior, seran vitals les sensacions. Si les sensacions no són bones, abandonaré. Ras i curt. Escoltaré les sensacions tant fora com dins a l'aigua. Crec que el recorregut només té un punt de no retorn, fet que al seu torn el converteix en el punt clau de la travessa; i és entre el quilòmetre 5 i 8. El km 1, fins l'espigó, servirà per agafar sensacions, per dir "bon dia, ja sóc aquí" i concentrar-me. Del 2 al 5, amb avituallament al 3, serà per confirmar les sensacions. Si aquestes no són bones al kilòmetre 5 passem per l'espigó del poble de Vallcarca on tinc clar que abandonaré. Com ja he dit, del 5 al 8 serà clau. Si les sensacions són bones -i ho seran perquè sinó no continuaré- arribaré al 8, l'espigó del port de Gavà. I a partir d'aquí, amb el cor encararé els dos quilometres que falten fins a arribar a Port Ginesta. No serà fàcil, però ningú havia dit que ho seria. Som-hi doncs, que un cop més: tot està per fer i tot és possible!