Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

divendres, 5 d’octubre de 2012

Jo no vull ser en superman!

L'altre dia algú em va preguntar: i què li motiva a una persona a fer una prova de llarga distància [referint-se a la Challenge de Calella]? I, aprofitant l'avinentesa que demà faig la travessa nedant, he pensat reflexionar sobre el tema.

Segurament trobaríem tantes motivacions com persones fan una prova; cadascú té les seves i no té perquè ser només una. N'hi ha d'intrínseques i n'hi ha d'extrínseques. Hi ha qui ho fa per superació personal, d'altres que ho fan per complir una promesa, d'altres per un fill o fins i tot, d'altres que és la seva feina. A saber.

I a mi? Què em motiva? Què m'ha motivat aquests darreres tres anys per passar hores i hores entrenant?

En primer lloc, m'ho he trobat donat. No ha estat premeditat. Ni tant sols, quan vaig començar fa 5 anys amb això de la triatló sabia que existia la llarga distància. I vaig decidir participar en el primer triatló de llarga distància l'any 2008 més per curiositat, i per l'oportunitat que tenia de compartir-ho amb el Raul, que perquè fos una cosa que somiés d'anys enrere. Tal i com explicava a l'entrada Tot va començar camí a Santiago de Compostel·la, un pas ha seguit l'altre, i així començant amb curses de 10 quilòmetres, he anat fent passant per la mitja marató, la marató i des de fa uns anys, combinant-ho primer amb triatlons sprint, després olímpiques i finalment de llarga distància; i a partir d'aquí, introduït travesses nadant i d'altres proves.

No obstant, i al marge d'haver-m'ho trobat donat, òbviament alguna cosa m'ha motivat -malament aniríem sinó! I, sens dubte, aquesta és la dificultat de la prova. Però no la dificultat perquè sigui quelcom inaccessible reservat a uns quants, ja que no és veritat; doncs qualsevol persona és capaç d'assolir un repte com aquest i, per tant, fer una prova de llarga distància no et fa més que un altre. Sinó la dificultat entesa com a un objectiu que, per assolir-lo, és imprescindible un treball previ. I aquest binomi dificultat-esforç és el que m'ha motivat.

Cada cop més vivim al llindar de la inmediateza. Tot és ara i aquí; tot ha de ser ara i aquí! I no crec que sigui un tret característic de les societats modernes, ja que -sense ànim de donar-me-les d'antropòleg- crec que és un tret característic de les persones. Els models de producció seriats juntament amb la publicitat i el crèdit de la banca entre d'altres, han afavorit aquest consum. Segons el meu entendre, s'ha perdut la cultura de l'esforç.

I a això em refereixo quan dic que el que em motiva de la llarga distància és la dificultat; i no en termes d'impossibles. Jo no vull ser en superman! La llarga distància requereix esforç, compromís, disciplina i ordre. Requereix renunciar, saber esperar i confiar. Genera dubtes i desenganys, però també et permet imaginar i somiar. Tot comptat un conjunt de valors que crec que majoritàriament escassegen en les nostres formes de viure -cadascú amb la seva, i no seré jo qui la jutgi!

Jo simplement tenia ganes d'explorar aquests valors i la llarga distància, en el meu cas, ha estat el mitjà per fer-ho. Així doncs i resumint: La motivació? Treballar, per mitja de l'esport, uns valors en els que crec.

2 comentaris:

Roger Baldomà i Leiva ha dit...

Però per nosaltres ho ets XD

ununui ha dit...

Superman no se si ho ets, però molt gran segur que si!!!

Un cop més, enhorabona per haver assolit el teu objectiu.

I ara què? 20km? :)