Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dimecres, 10 d’octubre de 2012

I ara, què?

Un cop acabada la temporada, és moment de divagar i reflexionar sobre la que ve; i aquest cop, més enllà de posar noms i cognoms a nous objectius -que alguns ja els tenen-, començaré per preguntar-me sobre com han de ser aquests.

Observant l'ara i aquí i analitzant la travessia que acabo de fet, m'adono que altre cop s'ha repetit el mateix patró "de la llarga distància"; és a dir, esgotament psicològic en el tram final i unes ganes tremendes de repetir-ho un cop acabat. Estrany, oi? Sobre el paper sembla que hauria de ser al revés; és a dir, unes ganes tremendes de fer la prova i un cop superada, "bon vent i barca nova". Doncs no. El tram final m'esgota; suposo que perquè d'una banda acumules ja moltes hores d'entrenament i de l'altra, trobes innecessari els entrenaments quan del que tens ganes és de fer la cursa. I sobre les tremendes ganes de repetir-ho ja m'ha passat varis cops; acabar dient "mai més" i en menys de 3 retards de Renfe -que perquè m'entenguin els de fora de Catalunya, és poc i menys-, estar pensant en quina m'empesco. Potser hi tindran alguna cosa a veure les endorfines; una substància que es genera quan fas esport i produeix benestar; i que, entenc que en la llarga distància se'n generen uns quants cabassos. A saber. De fet, ara que hi penso "És pot tenir ressaca d'endorfines?" Potser aquí rau l'origen d'aquests últims anys. "Perquè... si es pot tenir ressaca també es pot tenir... ¿síndrome d'abstinència, no?"

En fi. Que tant explícit com el punt i a part que acabo de fer, de moment, no em plantejo cap repte de llarga distància. I no per manca de ganes, eh? Però si que m'adono que, al marge d'esgotaments i ressaques i síndromes d'abstinències, la llarga distància requereix molt de temps; un temps que sorgeix de la renuncia a d'altres activitats. Quan a principis d'estiu vaig tornar a Sabadell, era amb un objectiu clar: sentir-me a prop dels meus, així com gaudir de la meva ciutat, la meva terra i la meva gent. La llarga distància és solitària. I si bé és cert que aquest any m'he fet del Club Triatló Sabadell i que m'ha permès conèixer un munt de gent de Sabadell vinculada a la triatló; també ho és que la llarga distància, continua sent molt solitària.

Dit això, per aquest any vinent en porto una de cap: treure el nas als Castellers de Sabadell. Encara no sé amb quin grau d'implicació; però si que m'agradaria conèixer de més a prop el seu treball. De moment, aparco doncs la llarga distància per dedicar el meu temps lliure a d'altres activitats. Aparco la llarga però no la curta clar; doncs vull seguir vinculat a l'esport a través del club. En breu espero publicar una entrada al bloc desvetllant els objectius de la temporada vinent.