Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Crònica travessia nadant Sitges-Port Ginesta

6 del matí. 2 torrades, cafè amb gel i suc de taronja amb Txarango de fons; concretament el tema "Quan tot s'enlaira". Un tema que no té cap relació amb la natació ni amb l'esport, però que mira: l'he descobert fa poc i m'agrada. 7 del matí. Em passen a recollir els pares. 8 del matí. Ara sóc jo qui recullo; en concret el casquet i el xip. 9 del matí. Tot a punt. Coincidint amb les campanades del mític campanar de Sitges comença la 3era travessia Sitges-Port Ginesta.

La mar es presenta tranquil·la. Ni una onada. Ni una gota de vent. Convida a nedar. Salpo a la mar amb calma. Sense presses. Procuro apartar-me de la multitud; una multitud relativa doncs som tant sols 170. El primer quilòmetre està replet de kayacs i embarcacions. Sembla que tothom ens estigui mirant. De seguida em sento còmoda i em concentro. Giro l'espigó del port de Sitges i vaig fent fins arribar al primer avituallament. En concret al quilòmetre 3. Estic tant a gust que no vull ni parar. Bec un got d'aquarius, miro el rellotge i continuo. I no és per menys, he fet 48 minuts 39 segons els 3 primers quilòmetres. És un temps excel·lent. A 16'13'' el quilòmetre. Continuo fins el 5; la meitat. He fet aquests darrers 2 quilòmetres amb 37'44''. Bon ritme! Bec un xic més d'isotònic i em disposo a encarar el tram decisiu: del 5 al 8, amb avituallament al 7. Serà prop d'una hora, però se que si ho aconsegueixo em posaré la cursa al sac.

Tiro milles -i mai més ben dit!. Ara si, m'he quedat sol. Però la mar està calmada i a la llunyania, uns 100 metres, veig un globus vermell d'un kayac de suport que em dona seguretat. Braçada rere braçada. Respiració rere respiració. M'invadeix un sentiment de felicitat. Un calfred difícil de descriure. Sóc tot un: cos i ment. Respiració i moviment. M'encanta la sensació. Porto 2 hores nedant i sóc feliç!

Braçada a braçada arribo al 7. M'agafo a la barca i bec un parell de gots d'isotònic. Ara si, aprofito per agafar aire. El cansament es comença a notar. De nou, tiro sol. Sé que al 8 arribaré a l'espigó de Gavà i aleshores serà qüestió de tirar cegament fins el 9. I així és. Passat el 8, m'aturo i a l'instant, una veu des d'un kayac de relleus em diu "va ànims, que ja ho tens això!". Exacte. Falta poc. "Gràcies", li dic, i continuo. Arribo al 9 i bec 3 gots més d'isotònic. Ja he arribat a aquell punt que m'agafo al que sigui. Ja fa hores que el gust a sal, és insuportable.

Tombo la barca i uns metres més endavant diviso l'arc d'arribada. A un quilòmetre de distància. Sembla poc, però encara queda mitja hora i les forces escassegen. A més, quan arribi em diran que des del quilòmetre 7 que el mar de fons dificulta la travessa. Jo no me n'he adonat, només he vist que si, efectivament cada cop tardo més (fent 29'07'' l'últim quilòmetre) però els que en saben diuen que fa estona que anem a contracorrent. Continuo. Acabo de deixar l'últim avituallament i de sobte apareix al meu costat un kayac; un kayac que, com si es tractés d'un remolcador que m'encarés al port, m'acompanyarà pràcticament fins al final. O perquè no, vist d'una forma més romàntica: com si es tractés d'una sirena que em guiés a terra ferma després d'una llarga travessia...

"Gràcies. No et conec. No sé qui ets i probablement mai ho sabré. Tots dos sabem que la teva tasca com a voluntària quedarà en l'anonimat, però sincerament: mil gràcies per aquest últim alè."

Continuo nedant fins a rosar la sorra amb la mà. Ara si. Desprès de 3 hores i 21 minuts toca posar-se en peu i dir: ho he aconseguit. Més enllà de l'arc crec que no hi ha ningú esperant-me. Ningú més, evidentment, a part de la mare que ja somriu i aplaudeix, mentre el pare immortalitza el moment. Vosaltres mai falleu. Mil gràcies pares; què faria jo sense vosaltres!

Gràcies també a tu, Esteve, per haver-me fet de guarda-roba tot l'estiu a la platja. Per totes les tardes compartides; per totes "les murcianes" plegats -ull al lector, que "una murciana" no és el que pot semblar; "una murciana" és orxata amb granissat de llimona i que, al Tio Che del Poblenou, la fa boníssima!. Gràcies també a la resta pels missatges. M'emociona molt llegir els vostres comentaris al facebook o rebre'ls via whatsapp.

Un cop més, gràcies a tots!



1 comentari:

ununui ha dit...

Tot i que diria que ja t'ho he postejat algun altre cop... l'entrada és de "gallina de piel"!

Per moments m'he sentit dalt del kayac acompanyan-te fins l'arribada, just al costat dels teus pares quan sorties de l'aigua, a la platja amb l'Esteve... fins que de sobte m'he adonat que simplement estava clavat a la cadira de la feina mirant la pantalla.