Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dimecres, 19 de setembre de 2012

Crònica Matagalls-Montserrat

Dimecres 19 de setembre. Si hagués de descriure la Matagalls-Montserrat amb una paraula no podria pas; en necessitaria, com a mínim, dues: "molt dur", "extremadament dur", "increïblement dur"; però "dur" a seques, no li faria justícia. I el cert és que fa 3 anys, quan la vaig fer per última vegada vaig prometre que no la tornaria a fer, i aquest any, 3 hores després d'haver començat a caminar, vaig recordar el perquè. Sense cap mena de dubte -per mi- la Matagalls-Montserrat és la prova esportiva més dura que he fet mai. I no per la duresa i l'exigència en sí de la prova -que també-, sinó per les condicions en que es realitza. D'una banda perquè en el meu cas mai he dut a terme un entrenament específic, el que fa que el cos no estigui acostumat a tal esforç; i de l'altra, perquè el component nocturn (són gairebé 9 hores caminant a la foscor!) fa que es faci molt pesat.

Tot va començar mesos enrere, quan el Marc, mon germà, em va dir que un dels seus somnis era fer algun dia la Matagalls-Montserrat. I dit i fet. Sense dubtar-ho vaig deixar de banda les promeses i vaig decidir acompanyar-lo en tal proesa.

Vàrem sortir dissabte, a les 4 la tarda, des de Collformic. El Marc, el López, el Bonilla, el Fran i un servidor. Pas a pas, vàrem plantar-nos a Aiguafreda on ens esperava la Myriam. Si no em falla la memòria, eren quarts de 8; el temps just per afrontar, amb claror de dia, la pujada a Les clotes, al costat de Sant Quirze Safaja. Allí, el primer contratemps; el Fran ens diu que li fan molt mal les plantes dels peus i que a Sant Llorenç ho deixa.

Continuem; cadascú al seu ritme. El López també va tocat d'un genoll. Després d'una forta pujada, toca baixar fins a Sant Llorenç. Una baixada que no s'acabarà mai. Arribem a Sant Llorenç amb el Marc, on ens esperava el Pep i l'Eva, els pares i la Myriam (moltes gràcies, un avituallament "de luxe"!). 5 o 10 minuts més tard, arriba el López i poc després el Fran, qui sorprenentment s'ha recuperat de tot dolor. Ens alegrem; però no tot seran bones notícies. El Bonilla decideix abandonar com a conseqüència d'un fort dolor al genoll.

Al cap d'una estona, arrenquem de nou. La pujada fins a Matadepera és llarga i pesada. Negre nit no es veu res. No passa res. Caminem sols. Altre cop cadascú al seu pas. Fins que al voltant de quarts de vuit, arribem a Matadepera. "Els Donuts". A Matadepera i ha Donuts. I no tindria més sinó fos perquè portem hores i hores esperant veure els Donuts com a senyal de que "passa alguna cosa": s'ha fet de dia. Esperem el Fran. Però no ve i decidim continuar. Refredar-se més del compte pot ser un contratemps insalvar-se. El Marc ha arribat primer i ja porta mitja hora parat, pel que decidim continuar. El López esperarà una mica més, però no el veurà. Més tard, rebrà un whatsapp del Fran dient-li que abandona; que plega a Matadepera.

Pugem a les Pedritxes i allí ens enganxa el López. Continuarem junts fins al final. Baixem i a Vacarisses, a quarts de 10 del matí, ens esperen altre cop els pares i la Myriam amb un avituallament que dir "de luxe" és quedar-se curt! Que reconfortant és saber que tens els que estimes al costat (mil gràcies família!).


I d'aquí, pràcticament en silenci sota un sol imponent, arribem a Monistrol, al peu de Montserrat. Ja només queda pujar. La pujada a Montserrat no s'acabarà mai. Pràcticament no parlarem; ens limitarem a animar-nos uns als altres: "va, ànims", "que ja hi som", "que ja ho tenim", "molt bé, molt bé", "amunt nois", "collonut", "va, que això ja és nostre"... i així prop dues hores, sota un sol que crema. Fins que, finalment, arribem a Montserrat. L'aventura ha estat tant dura que ni tant sols ens queden forces per esclatar d'alegria; algunes llàgrimes, un parell d'abraçades, un "felicitats" i poc més. La Matagalls-Montserrat, tal i com l'he viscut les tres edicions que he participat, és això: una prova molt dura.


Felicitats Marc i López, em va fer molt feliç compartir l'arribada plegats. L'enhorabona també Bonilla i Fran perquè fer 40 i 60 quilòmetres respectivament no és precisament poca cosa! I gràcies pares i Myriam per ser allí; Oriol, i Annes per venir a Montserrat i a la resta pels ànims i els missatges de suport. Aquest cop si: (espero que sigui) la última vegada que la faig!

3 comentaris:

David ha dit...

Moltes felicitats crack!!!
L'any que ve jo si que repetiré, que em vaig quedar amb un regust de boca mol dolent quan vaig haver d'abandonar.

ununui ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
SantLlu43 ha dit...

Gallina de piel!

Va ser molt maco veure l'ambient a Sant Llorenç i esperar-vos sota la foscor, però encara va ser més collonut rebre el whats dient que ja havíeu arribat!!!

Enhorabona!!!