Jordi Pi 
Corredor aficionat i (intent de) triatleta. De professió, desenvolupador d'aplicacions informàtiques. Impulsor del projecte kilometresolidari.cat


El bloc del dia a dia dels meus reptes esportius

dimarts, 7 d’agost de 2012

Tot va començar camí a Santiago de Compostel·la...

Camí de Santiago, agost 2005
Tot va començar camí a Santiago de Compostel·la. Tenia 24 anys. Sovint em pregunto i no recordo com va arribar a mi l'existència d'aquell camí; no obstant, del que no tinc dubte és què em va fer emprendre'l. Sentia que em feia gran i que prenia les regnes del meu destí. Des de sempre havia tingut molt present qui s'esperava que havia de ser, i la contradicció amb qui volia ser em pertorbava. Per això, aquell agost del 2005 vaig decidir caminar prop més de 800 kilòmetres direcció la plaça de l'Obradoiro amb l'únic propòsit de reflexionar...

M'agradaria poder dir que aquell viatge va esvair tots els meus dubtes i que en tornar tenia clar qui era, però no va ser així. Vaig viure aquell viatge com una aventura inoblidable on vaig conèixer un munt de gent tant o més inoblidable, però en cap cas vaig trobar la resposta que esperava... No va ser fins al cap d'uns anys que em vaig adonar que m'havia servit d'alguna cosa més: sentir-me, com feia anys que no sem sentia, jo mateix. Durant uns dies havia aparcat la roba de moda, la gomina i la ràdio fórmula, per un parell de calçotets, una barra de pa sec i moltes ganes de retrobar-me amb mi mateix.

Vaig tornar del camí amb una idea ferma que pensava que seria un revulsiu: deixar la feina per acabar d'una vegada per totes els estudis universitaris que tan poc m'agradaven i passar full. Però no va ser així. No seria fins 3 anys més tard, un cop incorporat de ple a la vida laboral, quan acabaria la carrera. No obstant, el que si que acabaria sent un canvi important, seria una idea que prendria durant el viatge i que no duria a terme fins mesos més tard: deixar de fumar. Portava anys fumant i tenia clar que tard o d'hora ho hauria de deixar. I va ser així quan, per contrarestar el perjudici que havia fet a la meva salut, vaig decidir calçar-me unes vambes i posar-me a córrer.

Mitja marató Sabadell,
setembre del 2006

I una cosa va portar a l'altra. Vaig començar l'abril del 2006 fent la cursa dels Bombers de Barcelona. Poc desprès amb l'Albert vam assabentar-nos que Sabadell organitzaria una mitja marató per la festa major i vam engrescar-nos a participar-hi. Va ser increïble i no van passar masses setmanes perquè decidís debutar en una marató. L'estiu següent, mentre preparava la marató, vaig acompanyar a l'Albert a fer una triatló i em va semblar tant espectacular que vaig apuntar-me a classes de natació per tal de, l'estiu de l'any següent, fer-ne una jo. I dit i fet, a l'octubre de 2007 vaig fer la meva primera marató, la Marató del Mediterrani, i al juny següent debutava a la ciutat de Vilanova en això de la triatló. I així anar fent fins el dia d'avui en el que sense adonar-me ja he fet 22 mitges maratons, 7 maratons i 3 Ironmans!

I quan et mires aquest palmarès -des de la més estricte modèstia- és inevitable preguntar-te de que ha servit tot plegat. Podria dir que "per fer les paus amb el tabac" però seria un eufemisme, perquè ha servit per molt més que tot això; avui sento que -ara si- desprès de molt de treball arribo a la plaça del meu obrador. L'esport m'ha aportat disciplina i constància, però també confiança en la feina ben feta i entendre que les coses no són ara i aquí, sinó que tot requereix d'un esforç; l'esport m'ha ajudat a respondre part dels dubtes que em van emprendre a caminar i a confiar que més allà de les respostes, el camí és ara i aquí.

Ironcat, maig del 2012

3 comentaris:

El racó de l'Asen ha dit...

Crac! m'agradat molt que comparteixis aquesta vivència! estem en un món pragmatic d'ara i sense esforç... les coses fàcils i crec que el teu testimoni es admirable! com no dir-te que com amic em sento molt privilegiat!

ununui ha dit...

Els camins no hi son pas per esvair dubtes, sinó per encaminar les persones cap a un lloc. A partir d'aquí el camí que agafes és cosa teva.

Enhorabona Jordi pq has trobat el teu propi camí.

Rondinaire ha dit...

Realment va ser tota una inspiració aquest viatge ...tot i que l'amic Santiago en si no hi va tenir massa a veure.
Enhorabona per tot aquest recorregut Jordi. Segueix sempre amb aquesta empenta i aquesta energia que sempre he admirat.